Des de que van aparèixer les bosses i altres envasos etiquetats com “bio-plàstics”, “plàstics biodegradables” o “plàstics compostables” ens fem les mateixes preguntes. Són realment una solució als plàstics d’un sol ús convencionals? Com sabem si són realment compostables o biodegradables? Com podem escollir entre les mil opcions que trobem? …

En aquest post esperem poder respondre aquestes preguntes i altres que pugueu tenir.

El terme “bio-plàstic” és molt confús i cal evitar-ne l’ús, ja que tampoc està regulat i s’utilitza per productes amb característiques molt diferents. Tot i que el sufix “bio” ens fa pensar en una opció de menor impacte ambiental, el cert és que hi ha molts tipus diferents de “bio-plàstics” en funció del seu origen i els impactes poden ser molt diferents. Segons l’origen distingim dos tipus principals de “bio-plàstics”:

  • “Bio-plàstics” fabricats amb un percentatge de matèria d’origen vegetal, però que poden portar fins a un 75% de plàstic convencional (d’origen fòssil) tractats per ser biodegradables o compostables.
  • “Bio-plàstics” íntegrament fabricats amb plàstic convencional que han estat manipulats perquè puguin ser biodegradables o compostables.

Pel que fa als termes biodegradables i compostables, el primer fa referència a la capacitat intrínseca de ser degradat per l’acció natural de microorganismes presents al medi, mentre que el segon es refereix a un procés augmentat en condicions controlades d’humitat i temperatura.

Tot i això, els “bio-plàstics” només es degraden en condicions molt concretes, és a dir, en plantes de compostatge industrial, i la majoria ni tant sols en compostatges domèstics o comunitaris. I si es trobessin abandonats al medi natural podrien trigar desenes i centenars d’anys en completar el procés de biodegradació, mentre estarien alliberant micro-plàstics a l’entorn (igual que els plàstics convencionals). De fet, ni tant sols els plàstics etiquetats com a “compostables” asseguren la seva degradació en plantes de compostatge donada la diversitat de processos.

Per tant, molts productes de plàstic etiquetats com a “bio-plàstics” no són d’origen “bio”, i els “plàstics biodegradables” o “plàstics compostables” moltes vegades no ho són, o ho són en condicions molt concretes.

Com identifiquem les bosses “compostables”?

Donades les característiques tant dispars entre aquests productes, no hi ha un acord entre l’ús de les diferents terminologies, però sí que existeixen diferents certificacions, estàndards i normes pels envasos i bosses “compostables”. En casos com aquests, on no existeix una cohesió internacional, és molt important el paper de les certificacions com a instrument d’estandardització que ens assegura la qualitat (no presència de substàncies tòxiques) i compostabilitat dels materials.

Fins aquest any a la Unió Europea s’ha utilitzat la norma EN 13432, completada amb l’EN 14995 entre d’altres, per identificar els productes “compostables”. Pel que fa a les certificacions, les més comuns a Europa són DIN CERTCO (European Bioplastics) i TÜV Austria (antigament Vinçotte).

Aquestes certificacions es donen a través de fer proves en plantes industrials i per tant no s’assegura que ho siguin en altres medis. De fet, l’estudi Relevance of Biodegradable and Compostable Consumer Plastic Products and Packaging in a Circular Economy (2020) de la Direcció General de Medi Ambient de la Unió Europea destaca que moltes d’aquestes bosses, tot i seguir la norma EN 13432, no acaben sent compostades i acaben en incineradores o dipòsits.

Per altra banda, durant el 2022 la Unió Europa ha publicat una nova norma, EN 17427, que estableix les característiques que han de tenir els envasos i bosses per ser aptes per compostatge casolà. Arrel d’aquesta norma TÜV Austria ha creat el segell “OK compost HOME”, que es complementa amb altres normatives austríaques i franceses. Tot i això, segueixen sent segells atorgats a través de tests en condicions molt concretes, que no asseguren el compostatge d’aquests envasos a totes les cases.